Llegendes

 EL PARE LLOP

Com a mínim d’ençà de les darreries de l’edat mitjana, i fins ben entrat el segle XX, vivia a la Cova dels Orriols un estrany personatge conegut com a Pare Llop. 

Aquest individu, innegablement humà però amb determinades faccions pròpies d’un animal salvatge, presentava un aspecte embrutit i ferotge, i tenia un gran domini sobre els llops ja que governava i conduïa els ramats dels voltants de la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug. 

El seu poder i les seves arts eren tan extraordinàries que tothom l’havia arribat a considerar com un autèntic bruixot, motiu pel qual també se’l coneixia amb el sobrenom de l’Encantador dels Llops, ja que aquests animals el seguien on anés i l’obeïen cegament, sense pensar-s’ho dues vegades.

Mentre feia bonança, el Pare Llop preferia passar les nits al ras, sempre zones muntanyenques, a l’interior de boscos abruptes i feréstecs, i esperava que el fred comencés a fer-se present per tal de refugiar-se a la seva cova. Un hivern molt fred, però, com pocs en recordaven els més vells de la contrada, ni tan sols el Pare Llop no va poder resistir el fred i la humitat de la Cova els Orriols i va anar a demanar aixopluc a una gran pagesia de la Pobla de Lillet. L’inhòspit aspecte de l’inesperat hoste causà mala impressió i una gran repugnància en els amos de la casa, que aleshores era la més rica i pròspera de la vall de Lillet, motiu pel qual li negaren alberg i el tractaren de males maneres. 

Resulta que en aquella casa hi havia un ramat de xais enorme, format per centenars de caps de bestiar, i també disposaven del millor ramat d’eugues de tota la contrada. Just a partir d’aquesta negativa, els estols de llops més nombrosos i ferotges vistos mai per la zona es tiraven constantment sobre els xais i les eugues de la masia. Tan durs i continus van ser aquests atacs que, tot i els esforços de l’amo de la casa per tal de refer els dos ramats, finalment els llops van aconseguir destruir-los.

Quan el pagès ja es veia arruïnat, es van organitzar diverses batudes amb els caçadors més destres de la contrada, però mai no van aconseguir ferir ni atacar un sol llop, encara que aquests encapçalats pel Pare Llop anaven provocant, passejant davant dels nassos dels caçadors. Ni tan sols un dels nombrosos trets que van disparar no va aconseguir fer diana.Veient clar l’origen de la seva desgràcia, el pagès va entendre que només podia resoldre la situació reconciliant-se amb el Pare Llop. 

És per això que, ja ben entrada la primavera, un bon dia el va anar a trobar, li va demanar disculpes i li va oferir aixopluc sempre que ho necessités. D’ençà d’aquell moment, ni un sol llop va atacar cap més xai ni euga de la casa. Durant dècades, en senyal de gratitud, els amos de la casa i els seus descendents pagaren un tant anual al Pare Llop, amb la qual cosa garantien que no els tornés a passar cap desgràcia semblant. A més, li oferien menjar i casa sempre que ho necessitava. Les altres masies del voltant ben aviat es van afegir a aquesta costum per tal de protegir-se. La presència del Pare Llop i els seus seguidors va ser tant reiterada i constant que fins i tot es popular entre els pagesos i la gent de muntanya de la zona una oració anomenada Parenostre del Llop, oració destinada a protegir els ramats i les persones dels atacs del llop. 

L’estranya figura del Pare Llop i l’oració que els protegia van anar desapareixent de manera gradual durant el primer terç del segle XX, coincidint justament amb les grans batudes que van acabar per extingir aquests animals salvatges d’aquestes contrades.

LA BRUIXA DEL RIU

Fonts del Llobregat

Ningú no se'n sabia avenir que N'Hug de Mataplana, el molt noble senyor de la Pobla i Castellar, hagués triat aquella dona estrangera per casar-s'hi. Tot el que N'Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que en ell era bondat, en ella era maldat de la més negra.

Fins llavors, els vassalls de N'Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l’arribada al castell d'aquella dona tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor N'Hug va emmalaltir i, al cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els vassalls no s'explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor N'Hug era una bruixa de les més dolentes.

I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc. 

-La meva filla ha de ser la més bonica d'aquestes terres- pensava la bruixa, plena d'enveja. 

I com que això era impossible, va decidir fer desapareixer totes les nenes que naixessin als seus dominis llençant-les al fons d'una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell. 

Moltes nit, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d'aquelles criatures innocents. Fins que una nit ja no va sentir cap soroll. Què podia significar això? Encuriosida, la bruixa s'anà abocant més i més dins d’esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l'oïda com si pogués sentir altra cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar aquell forat, que, al final, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons d'aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d'aquella donota maligna, un gran riu d'aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa. 

Diuen que aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d'aquelles pobres criatures. 

També diuen que la força d'aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat.

I qui no s'ho cregui (que sempre hi ha algun desconegut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.